La llar de foc

Allò com ha quedat, pobret. Es lamentava, tota la meva infantessa… i l’allò eren trossos d’ametller que cremaven sense parar. Aquell dia havia començat a nevar, va ser una sorpresa,  i en poques hores la carretera havia quedat tallada. Ells s’estaven en un caseta petita que havia estat dels seu avis i que ell havia transformat en el seu refugi de cap de setmana. Avui però, semblava que tot anava malament. Primer la neu, després va marxar la llum, la calefacció va deixar de funcionar, feia fred, molt de fred. La nevada era espectacular, estaven sols, el poble quedava a 5 quilòmetres. I llavors ella va dir, tinc fred, molt de fred, encenem la llar de foc? una llar de foc que estava a la cuina i que feia anys que ningú havia tocat. Tu creus? i si no tira i ens ofeguem? Mes m’estimo provar-ho, va dir la seva dona.  I la llenya?, no en tenim. Ella, sense immutar-se va senyalar el tronc de l’ametller i una xerrac. Vinga ¡!! Comencem a tallar-lo abans no sigui mes fosc…. Ell era un inexpert, per molt que el seu avi havia estat llenyataire, ell de petit només havia jugat, mai havia fet cap feina del camp i menys al bosc. L’arbre encara estava viu i el que havia semblat una feina fàcil va resultar una tortura. El xerrac costava de dominar, cada moviment contra les branques feia plorar l’arbre i en Bernat llavors perdia totes les forces; la dona, insistia, home, afanyat que no deu ser tant difícil, el teu avi ho feia als 80 anys i llavors Bernat hi tornava i llavors també li venien els records d’infantessa. Maria, si no m’ajudes jo sol no ho puc fer, què vols que faci, que pugi a la branca? Però si jo soc de ciutat ! ja ho se,  tens freddddddddddddddddd i tal i com ho deia va caure de la branca on si estava perquè aquesta es va esberlar. I vinga i torna i l’únic que feia era deixar caure petits trossos de l’arbre que semblava que li estaven fen un pentinat punki. La Maria finalment es va decidir a col·labora; cada tros que queia (encara que fos minúscul) l’entrava a la casa i vinga viatges de fora e endins i sempre, vinga Bernat afanyat que quasi no queda llum i el Bernat suava tot i el fred (potser si em passo la nit així no ho notaré pas, el fred, pensava), però aquesta dona que no entén res de res, que no li he explicat el que significa per mi l’únic arbre que queda de la meva infantessa? potser que no sap que no soc dissenyador, no pagès? potser que no sap que em passaré dies sense poder moure’m?  i ella torna que torna, Bernat tallar aquella branca que és mes gran, que només fas que tallar les petites.... I que no ho recordes Maria, si tu i jo ens varem conèixer aquí. Un any que vas venir al poble de vacances, quan tenies 8 anys, i precisament va ser això que desprès d’anys quan ens varem conèixer a casa d’uns amics va fer que m’interesses en tu (tot i que des de els 8 anys mai mes havies tornat al lloc). Però Maria, com pots ser tant insensible.... Era molt fosc ja, el Bernat va baixar de l’ametller i va entrar a la cuina, la Maria mirava de posar bonics els troncs dins de la llar de foc i el Bernat, per darrera li va donar amb la destral que ella havia trobat perquè seguis amb la feina ja dins de casa i ara si, ara si que tirava la llar de foc, la Maria a trossets es fonia junt amb les branques d’ametller, ara ja no tens fred, oi Maria. ?