El llimoner i el muntacàrregues

No en tenia de llimones allà d’on era, una terra despullada que plorava pedres vermelles i a ells, als homes i dones, se’ls assecaven les llàgrimes sota un sol que, sovint, els fèria com un deu venjatiu. Al més gran d’aquella família no li va quedar un altre remei que fugir desprès d’arrencar amb ràbia els arrels que el lligaven al seu mon ressec. De cop. Marxar.

En arribar a la ciutat se li va omplir de pors el cos. Era un migrant amb lletres majúscules. Havia abandonat la família, el poble, els camps erms i... la misèria. Però la ciutat del seu destí no era tant lluminosa como s’esperava. La va trobar fosca, trista i humida. Per sort uns parents llunyans el van acollir en un pis on no hi havia lloc per a ningú, però que malgrat això, sempre hi cabia un més.

Tot i el respecte que tenia als carrers,  el jove havia de buscar feina i havia de començar el més aviat possible. Vivia al Poblenou i allà mateix les fàbriques li oferien el que ell estava cercant. Va trigar poc a entrar a treballar a la fàbrica de gel i llavors la vida va començar a ser la d’un altre. El noi que va sortir d’Almeria poc a poc oblidà com el sol li havia arrencat la pell sent un nen; ara tot era diferent i havia d’acostumar-se. El seu rostre, passats uns dies, va anar oblidant les incipients arrugues que, malgrat la joventut, li havien començat a sortir allà d’on venia. La humitat de la ciutat li  entrava al cos i li anava guarint l’aspror dels temps passats, però es va adonar que el dia a dia d’aquella nova vida tampoc era seu; era de l’amo, de la fàbrica, del cansament... Buscant on agafar-se va mirar al seu voltant i el barri li va tornar la mirada i llavors el va reconèixer i va ser el seu i amb ell van venir els companys, les desgràcies compartides, les alegries, la dona i la lluita i... endavant, endavant, sense deixar que el gel li congelés res més que les mans.

De la joventut va passar a la maduresa envoltat de fills als que de tant en tant els recordava d’on venia. De tant en tant també, ell donava un cop d’ull ràpid per sobre les seves espatlles i reconeixia com la lluita l’havia anat canviant, com el dolor de tots l’havia portat per camins que mai hagués imaginat, com les seves mans s’havien lligat amb les d’altres per fer el mon una mica més just, o això li semblava a ell. Als seus fills els va encomanar que havien d’esforçar-se per arribar a ser homes i dones lliures. Això era el que importava, ser lliures.

I el temps va fer el que li pertocava i quan l’home, el mateix dia de la seva jubilació,  va anar a la fàbrica per última vegada, va pujar al muntacàrregues que s’amagava darrera del llimoner. L’arbre que, el primer dia que va entrar a la fàbrica, havia mirat extasiat. Llavors els records van fer cua per brollar de dins seu i tots li van passar per davant i desprès,  l’home amb tota tranquil·litat va allargar la ma per agafar la llimona com si aquesta fos el fruit prohibit del paradís. Sol amb la llimona a la ma va marxar cap a casa seva, la seva casa.